Eixos comercials a l’any 2019?

“Els eixos comercials actuals són com el taxi respecte a Uber, cal un canvi de paradigma”. És una cita, no literal, d’un comerciant molt actiu en un eix comercial de Barcelona.  Ens hem de preguntar si això és així, ja que el teixit comercial d’una ciutat afecta directament als seus habitants.

Maison Laurent, Rue de Vaugirard, 198, Paris XVe, França. Postal enviada el gener de l'any 1905 (Casas-Rodríguez Collection)

Un eix comercial no deixa de ser una associació de comerciants d’una zona determinada, que es caracteritza per tenir un volum important de socis.

El seu objectiu és dinamitzar el seu territori, promovent sinergies entre els seus associats, fer accions conjuntes que difícilment podrien dur a terme individualment, i representar-los i recolzar-los davant de les institucions bé individualment o com a col·lectiu (actuant com a lobby).

Si bé hi treballen professionals (genets, dinamitzadors, ...) la junta que els governa (president, secretari, vocals, ...) són voluntaris, que no cobren i que hi dediquen temps que treuen del seu negoci i vida privada. La dedicació real dels professionals acostuma a ser superior (i a vegades molt superior) a la que tenen establerta per contracte, de manera que hi ha una component significativa de voluntariat.

Els recursos econòmics dels eixos provenen de tres fons diferents:

  • Les quotes dels socis.
  • Les subvencions de les institucions.
  • Excedents d’accions que han dut a terme i per les que han cobrat, com fires, mostres al carrer, etc.

Les quotes són les que són: altes segons els socis, baixes segons els gerents.

Les subvencions tenen un punt de perversitat: estan dirigides a accions concretes i normalment paguen sols un percentatge (50%) del cost total, i cal força feina burocràtica per demanar-les i justificar-les (a la que cal afegir la dels funcionaris que les convoquen, valoren les propostes, adjudiquen, paguen i verifiquen les factures), feina que distreu de l’acció primordial de promoció del associats i del comerç en general.

Tot plegat es resumeix en pocs recursos, en gran part subordinats a les administracions i a la seva burocràcia, que implica disposar de pocs professionals (i no sempre els més preparats ni motivats) i pocs mitjans (de temps, econòmics, tecnològics, etc.)

Un sistema com aquest, com pot competir amb les grans cadenes, els centres comercials i els monstres de l’e-commerce?  Tots ells disposen d’una estructura empresarial, de criteris d’actuació diferents als interessos del barri i de la ciutat, d’una gran independència d’actuació i d’una capacitat financera i de recursos en general molt importants.

Continuarà ...

Fotografia: Maison Laurent, Rue de Vaugirard, 198, Paris XVe, França. Postal enviada el gener de l'any 1905 (Casas-Rodríguez Collection)