Repte: del comerç de barri al comerç de proximitat
Quan polítics i algunes institucions parlen del comerç de proximitat, en el fons estan parlant del comerç de barri, aquell en el que la principal proximitat és la geogràfica.
L’autèntica proximitat és un altre.
Hi ha alguna cosa més propera que tenir l’aparador d’un comerç en el menjador de casa? O en el mòbil, estiguem en el autobús o en un parc? I que a més ho rebem a casa, sense haver de sortir el carrer?
Realment, el comerç de proximitat és el ecommerce, en el que ens és igual la ubicació física del venedor, tan és que estigui en els baixos de l’edifici o a la Xina. No ens afecte, i finis i tot surt més barat, ja que si ve de ves a saber d’on, potser no paga IVA i els ports són gratis.
Es pot permetre el comerç de barri no ser un comerç de proximitat? Clarament no, si és que vol subsistir. Ha de poder oferir als seus clients també aquest canal de compra, competint en el mateix territori que Amazon i companyia, aprofitant els seus avantatges. Hi ha de ser, potenciant els seus trets diferenciadors.
El comerç de barri té avantatge del tracte personal, al menys pel moment, fins que els chatbots no tinguin prou intel·ligència com per reconèixer qui interactua amb ells. Aquesta proximitat humana és la que ha d’explotar. En alguns casos és fàcil, perquè el que proporciona el comerç és essencialment un servei, com un establiment de restauració o una perruqueria. Però en altres casos és essencial associar serveis a la venda de productes, perquè podem aplicar la llei de que “sempre hi ha en algun lloc del mon algú que ven el mateix que tu i a un preu inferior” (i a vegades perdent diners).
Cada comerç ha de trobar la seva oferta de serveis. Hi ha llibreries amb una cafeteria associada, supermercats oberts 24 hores, cafeteries que son espais de treball, botigues de tecnologia que fan cursos de formació i trobades per compartir experiències, etc. Un comerç sense serveis té els dies comptats.